La narrativa popular: rondalles i llegendes

TRADICIÓ POPULAR 
La tradició popular es transmeteix per transmissió oral i fa servir construccions col.loquials.

LA RONDALLA: explica fets maravellosos i màgics s´explicaven en àmbit familiar.
LA LLEGENDA: el seu origen es en una situació real surten personatges històrics els personatges heroics els pode conèixer pel nom la llegenda és la versemblanca és la barreja 

d'elements i fets reals amb situacions imaginàries o inventades.

El nom

El nom o substantiu  és la categoria gramatical amb significat propi que designa realitats, tant concretes com abstractes.

CLASSE                                 DESCRIPCIÓ                                                EXEMPLES                

comuns:    Designen qualsevol dels elements d’una mateixa classe.   taula, gat, riu, dona, país

propis:      Designen una realitat que els distingeix de la resta dels    Llobregat, Anna, Rússia

               de la seva espècie.  

Els noms propis poden ser:

atropònims:  Designen persones.   Cecília, Francesc       
 topònims:     Designen llocs.        Sitges, Ebre

Els noms comuns poden ser: 

concrets: Designen realitats o objectes que es poden percebre pels sentits. armari, flor,                                                                                                                   muntanya, botiga

abstractes:  Designen realitats o objectes que no es poden percebre pels sentits.

                 alegria, tristor, dolor, llibertat,amor

                                                                

comptabless: Designen elements que es poden comptar.           bolígraf
no comptables: Designen elements que no es poden comptar.    aigua

individuals: Designen un únic elements.        abella
col·lectius: Designen un conjunt d'elements.  eixam

animats: Designen éssers vius. gos
inanimats: Designen objectes sense vida. porta


La flexió del nom: 
El nom és una categoria variable formada per un lexema i dos morfemes flexius: gènere i nombre.
EL GENERE:
Gènere natural: quan el nom designa una persona o un animal i, per tant, hi ha una diferenciació de sexe (mascle/femella): home/dona, lleó/lleona.        

Gènere arbitrari: quan el nom designa coses i idees abstractes: cotxe,sol, lluna, planeta, alegria, por...

formació del gènere

• Per regla general, fem el femení afegint una -a al masculí.
• Quan afegim aquesta -a, es poden produir canvis ortogràfics.
• Els noms acabats en -e, -o, -u àtones, solen fer el femení canviant aquestes vocals per una -a
• Es pot formar el femení afegint les terminacions -na, -ina, -essa al masculí
• Alguns mots acabats en -or fan el femení en -riu, i els acabats en -òleg en -òloga
• De vegades fem servir una paraula completament diferent per anomenar cada gènere gendre jove
• Hi ha noms que prenen un significat o un altre segons el gènere. Els diferenciem pel gènere de l’article que els determina:      
   un editorial (article) → una editorial (empresa editora)

el nombre: singular/plural

• Afegint -s
• Afegint -es
• Afegint -ns
• Hi ha una sèrie de mots acabats en vocal tònica que no segueixen aquesta norma i fan el plural afegint una -s al singular:  
  Els noms de les lletres: la be → les bes.                                                                     Els noms de les notes musicals: el mi → els mis.                              
  Alguns noms acabats en a, e, i i o tònica:          
  sofà → sofàs; tarannà → tarannàs.          
  cafè → cafès; puré → purés.          
  bisturí → bisturís; esquí → esquís.          
  fricandó → fricandós; plató→ platós.          
  La majoria de noms acabats en u tònica:              
   bambú → bambús; xampú → xampús.           
• Igual com passa amb el gènere, la variació de nombre pot produir canvis ortogràfics:       -s → -ss                nas → nassos                                  
  -ca → -ques           tanca → tanques                                
  -ja → -ges             esponja → esponges                                  
  -ça → -ces             traça → traces                                  
  -ga → -gues           amiga → amigues                    
  -gua → -gües         llengua → llengüesos                                   -qua → -qües         pasqua → pasqües

                                                         

La Síl·laba

La síl·laba és un so o un grup de sons pronunciats en un sol cop veu.

DÍGRAFS QUE SE SEPAREN           

• rr ser-ra
• sc es-ce-na-ri
• tx mat-xet
• tj plat-ja
• l·l al-lèr-gic
• ss pas-seig
• ix cai-xa
• tz set-ze
• tg set-ge                                                                                                                                  

 DÍGRAFS QUE NO SE SEPAREN

• ny se-nya-lar
• ll o-lla
• gu gui-neu
• qu qui-nes
• ig ma-reig

Un diftong és un conjunt de dues vocals que constitueixen una sola síl·laba i que, per tant, es pronuncien amb una sola emissió de veu. Les vocals es divideicen en fortes (a, e, o) i febles (i, u). Si la primera vocal del diftong és la forta i la segona, la feble, diem que el diftong es decreixent. I si és a l'inrevés, l'anomenem creixent.

El hiat és la pronunciació, en síl·labes diferents, de dues vocals seguides. 

EX: lle-ó      

     di-a

     pa-ï-sos

     re-üll

     ma-ó

 

Els gèneres actuals.

POESIA: 

• Posa el focus en les emocions i subjectivitat de l'autor (punt de vista íntim).
• Té una musicalitat (ritme i rima) i disposició gens habitual dels versos.
• Les figures retòriques accentuen la musicalitat i en perfilen el contingut.
• considerant el contingut podem trobar composicions sobre l'amor, la mort (elegia), la vida al camp (ègloga)...
• Presenta una gran varietat d'estructures i rimes que es combinen: quintet, sonet, rima consonant, rima assonant...

NARRATIVA:

• Explicació en prosa d'una successió de fets (reals o ficticis). 
• Els personatges es troben situats en un temps i espai determinat.
• El narrador ens guia per la història, que segueix l'estructura introducció-nus-desenllaç.
• Mostra una gran varietat de formes i temàtica: novel·la, rondalla, conte, llegenda...

TEATRE:

• És una representació dialogada d'una acció. 
• Els actors, damunt d'un escenari, es posen a la pell dels personatges.
• No hi ha lectors, sinó espectadors.
• L'obra es divideix en actes i escenes. hi apareixen les acotacions (indicacions en el text escrit que no es representen en escena).
• Distingim entre comèdia, tragèdia o drama. 

Els gèneres clàssics.

Anomena gèneres clàssics aquells que es conreaven a l'època antiga, és a dir, en temps de grecs i romans.


L'ÈPICA: la conformen els relats escrits en vers que narren fets heroics. Aquells textos que combinen fets reals amb històries mitològiques de personatges heroics s'anomenen epopeies.
L'Odissea i La Ilíada. 


LA LÍRICA: es caracteritza pel predomini dels elements subjectius i emotius, deixant de banda els fets de caire realista. Normalment eren peces preparades per ser recitades i acompanyades per instruments musicals.


EL DRAMA: ens trobem amb uns personatges que representen davant d'un públic la història que l'autor ha escrit prèviament. 

Els sintagmes

Un sintagma és un conjunt de paraules agrupades al voltant d'una altra, que anomenem nucli, i compleix una funció sintàctica dins de l'oració.

El nucli és la part més important del sintagma i pot anar acompanyat d'altres constituents.

Segons la categoria gramatical del nucli, classifiquem diversos sintagmes:

• Sintagme nominal (SN): El nucli és un substantiu o un pronom.
  Ella és la meva germana.
• Sintagma verbal (SV): El nucli és un verb.
  Els meus pares han anat al teatre.
• Sintagma adjectival (SAdj): El nucli és un adjectiu calificatiu.
  El campanar era molt alt.
• Sintagma adverbial (SAdv): El nucli és un adverbi.
  Va sortir ràpidament.
  Ahir va ploure.
• Sintagma preposicional (SPrep): Està format per una preposició seguida d'un SN.
  La Carme treballa en aquest edifici.
  Per Nadal mengem torrons.

Els signes de puntuació.

Signes de puntuació: serveixen per dotar la llengua escrita.

La coma [,]: Indica una pausa breu.

• Per separar els elements d'una enumeració o diverses paraules.
  He anat al súper per comprar tomàquet, begudes, brou, magdalenes i galetes.
• Per marcar un incís en una oració.
  Vindré a recollir el disc, aquell que et vaig deixar fa dies, i la motxilla.
• Per indicar que ometem alguna paraula.
  Heu comprat xiclets i nosaltres, llaminadures.
• Per indicar que canvia l'ordre habitual de les paraules.
  Corren molt, aquestes noies.
• Per separar les circumstàncies d'una acció.
  Quan sàpigues què vols, parlem-ne.
• En una datació, per separar el lloc i la data.
  Vilassar de Mar, 7 de desembre de 2014.
• Per separar el nom de la persona a qui ens adreçem:
  Martí, acosta't un moment.

Alerta! No escrivim mai coma entre el subjecte i el verb de les oracions.MALAMENT: Els alumnes de la nostra classe, anirem a Ripoll.
BÉ: els alumnes de la nostra clase aniran a Ripoll.



El punt i coma [;]: Indica una pausa més llarga que la de la coma i més curta que la del punt.

• Per reflectir una relació de prximitat entre l'acció expressada en dues frases.
  Al centre hi vénen molts alumnes durant el curs; a l'estiu quasi mai no hi ha ningú.
• En una enumeració en què apareguin comes, per fer algun incís hi posarem punt i coma per separar els elements d'e l'enumeració.
  Vam passar per Camprodom, on vam comprar embotit; per Vilallonga, on vam visitar l'església; per Setcases, on vam comprar mel; i finalment vam parar a Llanars.

El punt [.]: Indica una pausa llarga en un text.

• Per separar frases, idees o conceptes.
  La telefonia acabarà integrant-se al cos humà. Les bicicletes elèctriques s'imposen. Les coses canviaran molt en poc temps.ç

Alerta! Si una oració acaba amb un altre signe de puntuació (exclamació, interrogació o punts suspensius), no hi escribim punt.

MALAMENT: M'ha tocat la grossa?.

BÉ: M'ha tocat la grossa?


Els dos punts [:]: M'arquen l'inici d'una enumeració.

• Per marcar l'inici d'una explicació.
  Hi ha diversos tipus de categories: variables i invariables.
• Per indicar que comença una citació.
  Ala de Corb va dir: <<Pare, jo voldria estudiar.>>

Els punts suspensius [...]: Sempre són tres.

• Per indicar que una enumeració podria ser més llarga:
  Han vingut de Sort, de Tremp, de Lleida, de Tortosa, de Ponts...
• Per indicar que una frase està inacabada:
  Voldria que no hem deixessis amb la paraula a la...

Alerta! No escrivim punts suspensius després d'etc. L'abreviatura etc. ja expressa el mateix que els punts suspensius.

MALAMENT: Allà hi trobareu bledes, cols, pastanagues, enciams, etc... 

BÉ: Allà hi trobareu bledes, cols, pastanagues, enciams...

Tampoc es fan servir si hem acabat una enumeració amb una i.

MALAMENT: Cal que per a l'excursió porteu l'esmorzar, el dinar, el berenar, una llibreta i un bolígraf...

BÉ: Cal que per a l'excursió porteu l'esmorzar, el dinar, el berenar, una llibreta i un bolígraf.
Si una frase acaba amb punts suspensius, no cal afegir-hi un punt final.
MALAMENT: Van ser-hi professors, alumnes, antics alumnes, pares, mares....
BÉ: Van ser-hi professors, alumnes, antics alumnes, pares, mares...

L'interrogant [?]: Indica una pregunta directa.

• És preferible posar el signe d'interrogació només al final de la pregunta. En casos excepcionals, sobretot si la frase és tan llarga que ocupa més d'una línia de text, l'interrogant es posa al començament i al final, sobretot per ajudar al lector a fer l'entonació adequada a temps.
  ¿Vols dir que no fóra millor que abans d'anar a l'escola passessis per casa a agafar la bossa d'esport i la motxilla amb el berenar?
• Encara que volguem donar mes intensitat a la pregunta, hem d'evitar escriure més d'un signe d'interrogació seguit.
  MALAMENT: Heu tingut un accident?????
  BÉ: Heu tingut un accident?
• Per aconseguir aquesta intensitat, podem combinar, sense repetir-los, el signe d'interrogació i el d'admiració.
  Heu tingut un accident?!                Heu tingut un accident!?
• El signe d'interrogació es fa servir en les preguntes directes. Quan l'estil és indirecte, no es posa signe d'interrogació.
  Que he de fer?
  No sé pas què he de fer.

L'admiració [!]: Es fa servir per expressar alegria, sorpresa, ensurt... 

Visca!     

Ostres, que bé!

• En general, pel que fa a la posició, seguim les mateixes normes del signe d'interrogació, però és molt més rar de trobar-lo al començament d'una frase, perquè les exclamacions no solen ser gaire llargues.
  Que bèstia!
  Ajusteu aquesta porta, si us plau!
• En una frase només hi pot haver un sol signe d'admiració. Cal evita, doncs, les repeticions per donar-hi intensitat.
  MALAMENT: Quin fàstic!!!!!
• BÉ: Quin fàstic!

Cometes [altes "" o baixes <<>>]: Es fan servir per marcar el començament i el final de frases o paraules textuals d'algú altre, i també per destacar un mot amb una intenció especial (irònica, etc...).

La Joana va entrar i va dir <<Així no podem anar enlloc>>

No facis gens de cas de l'Andreu: és un "sapastre" amb totes les lletres

Parèntesis (): Indiquen un incís o una intercalació d'informació secundària dins una frase més àmplia. En la parla, el segment entre parèntesis se sol pronunciar en un to més baix. 

Els germans de la Maria (en Pere i en Lluís) arribaran dissabte que ve.

• Sovint són intercanviables amb els guions i amb les comes.

El guió[-]

• Pot substituir el parèntesi quan es tracta d'incisos.
  Els germans de la Maria - en Pere i en Lluís - arribaran dissabte que ve.
• Indica què diu cada persona en un diàleg.
  - Això que et vaig dir és molt important.
  - T'escolto
• Separa el diàleg del que diu el narrador.
  - Cantarem fins que surtis de la finestra - fan els nois de la colla tot cridant davant de ca la Clara

Què és la literatura?

Literatura: Es l'art de crear textos amb intenció artistica.

Generes:

1) NARRATIVA:

  - Textos escrits en prosa.

  - Narrador que explica la història.

  - Normalment es narra en 3a persona o en 1a persona i en passat. 

  - Novel·la, conte i rondalla.

2) POESIA:

  - Textos escrits en vers i en temps present.

  - Reflexions intimes de l'autor.

  - Poema culte, popular i experimental.

3) TEATRE:

  - Textos dialogats.

  - Veu dels personatges.

  - El narrador desapareix per donar pas als personatges.

  - Acostumen a parlar amb present.

  - Comèdia, drama i tragèdia.

   

Categories gramaticals

Nom (N): Anomena o designa una entitat, una persona, un animal o una cosa.
La recepta d'aquest plat té un ingredient secret.

Determinant (det): Actualitza el nom, l'acompanya (normalment al davant) per identificar-lo, per presentar-lo o per situar-lo.
Els vagons de mercaderies són lletjos.

Pronom (pron): Substitueix el nom. Es refereix a un nom sense dir-lo pròpiament.
Ells vindran demà passat.

Adjectiu (adj): Caracteritza el nom, n'indica les característiques.
La cursa atlètica va ser extraordinària.

Verb (V): Expressa una acció, procés o esdeveniment.
Amb una mica de sort pescarem sardines.

Preposició (prop): Relaciona paraules.
Prendré un batut de cacau amb nata. 

Conjunció (conj): Relaciona paraules o oracions.
Vaig ensopegar i vaig caure de cul.

Adverbi (adv): Caracteritza les circumstàncies en els quals es desemvolupa una acció: el lloc, la manera, la quantitat...
Avui marxarem precipitadament.

Interjecció (interj): Expressa una emoció.
Visca! Eureka! Som-hi!



Categories variables: nom, determinant, pronom, adjectiu i verb.

Categories invariables: adverbi, preposicions, conjunció i interjecció.