sábado, 26 de noviembre de 2016

La narrativa popular: rondalles i llegendes

TRADICIÓ POPULAR 
La tradició popular es transmeteix per transmissió oral i fa servir construccions col.loquials.

LA RONDALLA: explica fets maravellosos i màgics s´explicaven en àmbit familiar.
LA LLEGENDA: el seu origen es en una situació real surten personatges històrics els personatges heroics els pode conèixer pel nom la llegenda és la versemblanca és la barreja 
d'elements i fets reals amb situacions imaginàries o inventades.

El nom


El nom o substantiu  és la categoria gramatical amb significat propi que designa realitats, tant concretes com abstractes.


CLASSE                                 DESCRIPCIÓ                                                EXEMPLES                

comuns:    Designen qualsevol dels elements d’una mateixa classe.   taula, gat, riu, dona, país
propis:      Designen una realitat que els distingeix de la resta dels    Llobregat, Anna, Rússia
               de la seva espècie.  

Els noms propis poden ser:

atropònims:  Designen persones.   Cecília, Francesc       
 topònims:     Designen llocs.        Sitges, Ebre

Els noms comuns poden ser: 

concrets: Designen realitats o objectes que es poden percebre pels sentits. armari, flor,                                                                                                                   muntanya, botiga
abstractes:  Designen realitats o objectes que no es poden percebre pels sentits.
                 alegria, tristor, dolor, llibertat,amor
                                                                
comptabless: Designen elements que es poden comptar.           bolígraf
no comptablesDesignen elements que no es poden comptar.    aigua

individuals: Designen un únic elements.        abella
col·lectius: Designen un conjunt d'elements.  eixam

animats: Designen éssers vius. gos
inanimats: Designen objectes sense vida. porta


La flexió del nom: 
El nom és una categoria variable formada per un lexema i dos morfemes flexius: gènere i nombre.
EL GENERE:
Gènere natural: quan el nom designa una persona o un animal i, per tant, hi ha una diferenciació de sexe (mascle/femella): home/dona, lleó/lleona.        

Gènere arbitrari: quan el nom designa coses i idees abstractes: cotxe,sol, lluna, planeta, alegria, por...

formació del gènere

  • Per regla general, fem el femení afegint una -a al masculí.
  • Quan afegim aquesta -a, es poden produir canvis ortogràfics.
  • Els noms acabats en -e, -o, -u àtones, solen fer el femení canviant aquestes vocals per una -a
  • Es pot formar el femení afegint les terminacions -na, -ina, -essa al masculí
  • Alguns mots acabats en -or fan el femení en -riu, i els acabats en -òleg en -òloga
  • De vegades fem servir una paraula completament diferent per anomenar cada gènere gendre jove
  • Hi ha noms que prenen un significat o un altre segons el gènere. Els diferenciem pel gènere de l’article que els determina:      
     un editorial (article) → una editorial (empresa editora)

el nombre: singular/plural

  • Afegint -s
  • Afegint -es
  • Afegint -ns
  • Hi ha una sèrie de mots acabats en vocal tònica que no segueixen aquesta norma i fan el plural afegint una -s al singular:  
    Els noms de les lletres: la be → les bes.                                                                     Els noms de les notes musicals: el mi → els mis.                              
    Alguns noms acabats en a, e, i i o tònica:          
    sofà → sofàs; tarannà → tarannàs.          
    cafè → cafès; puré → purés.          
    bisturí → bisturís; esquí → esquís.          
    fricandó → fricandós; plató→ platós.    
         
    La majoria de noms acabats en u tònica:              
     bambú → bambús; xampú → xampús.           
  • Igual com passa amb el gènere, la variació de nombre pot produir canvis ortogràfics:       -s → -ss                nas → nassos                                  
    -ca → -ques           tanca → tanques                                
    -ja → -ges             esponja → esponges                                  
    -ça → -ces             traça → traces                                  
    -ga → -gues           amiga → amigues                    
    -gua → -gües         llengua → llengüesos                                  
     -qua → -qües         pasqua → pasqües

                                                         

lunes, 14 de noviembre de 2016

La Síl·laba

La síl·laba és un so o un grup de sons pronunciats en un sol cop veu.


DÍGRAFS QUE SE SEPAREN           
  • rr ser-ra
  • sc es-ce-na-ri
  • tx mat-xet
  • tj plat-ja
  • l·l al-lèr-gic
  • ss pas-seig
  • ix cai-xa
  • tz set-ze
  • tg set-ge                                                                                                                                  
 DÍGRAFS QUE NO SE SEPAREN
  • ny se-nya-lar
  • ll o-lla
  • gu gui-neu
  • qu qui-nes
  • ig ma-reig

Un diftong és un conjunt de dues vocals que constitueixen una sola síl·laba i que, per tant, es pronuncien amb una sola emissió de veu. Les vocals es divideicen en fortes (a, e, o) i febles (i, u). Si la primera vocal del diftong és la forta i la segona, la feble, diem que el diftong es decreixent. I si és a l'inrevés, l'anomenem creixent.


El hiat és la pronunciació, en síl·labes diferents, de dues vocals seguides. 
EX: lle-ó      
     di-a
     pa-ï-sos
     re-üll
     ma-ó


 

miércoles, 2 de noviembre de 2016

Els gèneres actuals.

POESIA: 

  • Posa el focus en les emocions i subjectivitat de l'autor (punt de vista íntim).
  • Té una musicalitat (ritme i rima) i disposició gens habitual dels versos.
  • Les figures retòriques accentuen la musicalitat i en perfilen el contingut.
  • considerant el contingut podem trobar composicions sobre l'amor, la mort (elegia), la vida al camp (ègloga)...
  • Presenta una gran varietat d'estructures i rimes que es combinen: quintet, sonet, rima consonant, rima assonant...


NARRATIVA:


  • Explicació en prosa d'una successió de fets (reals o ficticis). 
  • Els personatges es troben situats en un temps i espai determinat.
  • El narrador ens guia per la història, que segueix l'estructura introducció-nus-desenllaç.
  • Mostra una gran varietat de formes i temàtica: novel·la, rondalla, conte, llegenda...



TEATRE:

  • És una representació dialogada d'una acció. 
  • Els actors, damunt d'un escenari, es posen a la pell dels personatges.
  • No hi ha lectors, sinó espectadors.
  • L'obra es divideix en actes i escenes. hi apareixen les acotacions (indicacions en el text escrit que no es representen en escena).
  • Distingim entre comèdia, tragèdia o drama. 

Els gèneres clàssics.

Anomena gèneres clàssics aquells que es conreaven a l'època antiga, és a dir, en temps de grecs i romans.


L'ÈPICA: la conformen els relats escrits en vers que narren fets heroics. Aquells textos que combinen fets reals amb històries mitològiques de personatges heroics s'anomenen epopeies.
L'Odissea i La Ilíada. 


LA LÍRICA: es caracteritza pel predomini dels elements subjectius i emotius, deixant de banda els fets de caire realista. Normalment eren peces preparades per ser recitades i acompanyades per instruments musicals.


EL DRAMA: ens trobem amb uns personatges que representen davant d'un públic la història que l'autor ha escrit prèviament.