Les paraules són formades per un lexema, que conté el significat bàsic del mot, i per morfemes, que són aquells grups de lletres que afegits al lexema donen un significat concret al mot i la seva categoria gramatical (nom, verb, adjectiu, adverbi...). D’aquest procediment, en diem derivació.
LEXEMA: clar
MORFEMEs: clarejar claror aclarir
Si els morfemes s’afegeixen davant del lexema s’anomenen prefixos i si es col·loquen al darrere del mot, sufixos.
prefixos: descordar, contraatac, inflexible
sufixos: xerraire, carreró, taxista
Els morfemes també es poden col·locar enmig del mot, entre el lexema i un altre morfema. En aquest cas, s’anomenen infixos.
De sufixos i de prefixos, també n’hi ha de cultes, que provenen directament del grec o del llatí. Es fan servir sobretot per formar mots tècnics i científics. Si coneixem el significat dels elements que els componen, és fàcil deduir què vol dir la paraula derivada. Per exemple, biòleg: bio- vol dir ‘vida’ i -leg, ‘qui estudia o coneix’.
sábado, 4 de marzo de 2017
viernes, 3 de marzo de 2017
L'apostrofació
L’apostrofació
L’apòstrof (‘) és un signe ortogràfic que serveix per indicar que hem suprimit una lletra. Fixa’t en aquesta frase:
L’autor de l’auca és també l’escriptor dels contes.
Refem els mots apostrofats. La frase quedaria així:
El+autor de la+auca és també el+escriptor dels contes.
Nosaltres, però, no parlem pas així i per adequar l’escriptura a la parla el que fem és apostrofar. Si canviéssim els substantius per uns altres que no comencin per vocal, veuríem que no necessitem l’apòstrof:
El creador del còmic és també el guionista de la pel·lícula.
L’apostrofació d’aquest tipus (la dels pronoms febles la tractarem en cursos posteriors) s’aplica als articles el, la, en, na, i a la preposició de.
- Apostrofem l’article el quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:
l’estiu l’home l’accident - Apostrofem l’article la quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:
l’auca l’hòstia l’emoció
NO s’apostrofa quan la paraula següent comença per i, u, hi, hu que no siguin síl·laba tònica:
la universitat la humitat la intel·ligència
Però, en canvi:
l’Índia l’illa l’humus (totes tres són síl·labes tòniques)
S’exceptuen:
la una la ira
la hiena de ioga
la iaia el iogurt - Apostrofem la preposició de quan la paraula que la segueix comença per vocal o per hac:
signes d’unió unitat d’acció pantalons d’home - Els articles personals en i na, poc utilitzats actualment, s’apostrofen quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:
n’Olívia n’Antoni n’Helena
La dièresi.
La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats.
reüll aigües Suïssa terraqüi
En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:
reüll aigües Suïssa terraqüi
En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:
- Quan cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi. qüestió aqüífer aigüera pingüí És la situació de dièresi més fàcil; no presenta cap complicació, ni cal decidir entre diverses opcions, ni hi ha excepcions.
Els grups gua, guo, qua, quo, però, no en porten mai, de dièresi. - Quan cal desfer un diftong que conté una i o una u que no es poden accentuar.
La paraula veïna conté el diftong ei. L’hauríem de pronunciar en una sola síl·laba, vei-na però en realitat diem ve-i-na amb la i com a síllaba tònica i, per tant, sense formar diftong.
Si no hi poséssim cap signe, la paraula escrita ens portaria a llegir el diftong ei amb un sol cop de veu i no es correspondria amb la realitat de la parla.
Segons el que acabem d’explicar hi hauria moltes paraules que durien dièresi. Per tal de simplificar l’escriptura i l’ortografia s’ha acordat estal viar-la en alguns casos concrets: - En les paraules en què la i i la u duen accent gràfic.
Aquest fet fa que ens trobem de vegades que mots de la mateixa família s’escriguin de manera diferent:
- En els mots compostos amb els prefixos anti- , re- , co- , auto-, contra-... que darrere seu portin una i o una u:
antiinflamatori, reunió, coincidència, autoinducció, contraindicació - En els mots amb terminació llatina -us, -um:
Màrius, Pius, harmònium - d. En els mots acabats en els sufixos -isme, -ista:
egoisme, europeista - e. En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir:
Infinitiu: agrair, posseir, conduir...
Gerundi: agraint, posseint, conduint...
Futur: agrairé, posseiré, conduiré...
Condicional: agrairia, posseiria, conduiria...
Però en canvi:
Pretèrit imperfet d’indicatiu: agraïa, posseïa, conduïa.
Participi: agraït, agraïda, agraïts, agraïdes; posseït, posseïda, posseïts, posseïdes; conduït, conduïda, conduïts, conduïdes...
La narració
LA NARRACIÓ: és l'explicació en prosa d'una sèrie de fets o esdeveniments que viuen uns personatges en un temps i espai determinants.
l’argument presenta una estructura que ens permet anar entrant a poc a poc en la vida dels personatges, veure quins són els problemes que se’ls presenten i com hi posen remei
TEMA: Els personatges de les narracions s'han d'enfrontar a situacions diferents i reaccionen d'una manera particular. Hauriem de poder respondre amb una paraula o idea: amor, guerra, viatge vital, felicitat...
ARGUMENT: l’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats.
PLANTEJAMENT: Ens permet situar els personatges i les seves circumstàncies en un lloc i en un temps determinat. Es comença a intuir el conflicte
NUS: L’argument avança fins a conduir aquests personatges a un punt de conflicte que han de resoldre. Pot ser més o menys complex.
DESENLLAÇ: Solució del conflicte o arribada a un punt de no retorn.
NARRADOR: El narrador és la veu que ens guia per mitjà de l’argument de la narració, quan els personatges no parlen. Aquest pot ser, o no, un personatge que apareix en el relat.
NARRADOR EN TERCERA PERSONA: veu anònima que pren distància d'allò que s'explica.
- Narrador omniscient: coneix tots els detalls sobre la vida dels personatges i de la història. Podríem dir que és com un déu que ho sap tot.
- Narrador objectiu: només fa a referència a les accions que es poden veure o sentir. No fa cap tipus de valoració subjectiva. Fa la funció de càmera de vídeo o mirall.
NARRADOR EN PRIMERA PERSONA: Veu d’un personatge que participa en els esdeveniments de la narració. Hi apareixen moltes reflexions personals.
- Protagonista: el personatge principal narra les seves vivències i com se sent quan les viu.
- Testimoni: explica quins moments ha hagut de viure al costat del protagonista del relat.
ESPAI I TEMPS: Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. No obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu). Pel que fa a l’espai, podem fixar-nos en la localització geogràfica i també en els espais concrets on viuen, treballen o passen el seu temps els personatges.
PERSONATGES: Els personatges són els actors que viuen els moments que l’autor ha imaginat i escrit.
PERSONATGES PRINCIPALS: L’argument gira al seu voltant i els trets de personalitat estan molt ben definits..
- Protagonista: és el personatge principal que ha de resoldre el conflicte de la narració. El podem definir amb adjectius positius.
- Antagonista: és un personatge que té la funció de posar dificultats al protagonista. En la majoria dels casos, representa els valors i les qualitats contràries al protagonista.
- Tot i formar part del text, les seves accions no se situen al centre de l’argument. Normalment, acompanyen el protagonista al llarg de la història o apareixen en algun moment concret.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)