Varietat lingüística geogràfica

Varietat lingüística geogràfica

Una llengua no es parla igual a tot arreu. Per exemple, un lleidatà i un mallorquí no parlen igual, tot i que tots dos parlen la mateixa llengua, el català. Totes les llengües tenen variants geogràfiques. Hi ha paraules que es diuen o es pronuncien diferent dins un mateix territori lingüístic. Com hem vist a la unitat 5, els sinònims regionals en són un bon exemple: un ca a Mallorca és un gos a la zona central del Principat; hui a València vol dir avui al Principat, i espill a Lleida és un mirall a la resta del Principat.        

Les variants geogràfiques lingüístiques donen lloc als dialectes de la llengua. Un dialecte és cadascuna de les diferents maneres de parlar una llengua a les diferents zones. En català, la variació dialectal es divideix en dos grans grups:        

• El bloc oriental, on trobem els dialectes rossellonès, català central, balear i alguerès.                        
• El bloc occidental, on hi ha els dialectes nord-occidental i valencià.        

A més de les varietats dialectals, les llengües també disposen d’una varietat estàndard. L’estàndard és la manera de parlar i escriure la llengua que permet la intercomprensió dels parlants de les diferents zones lingüístiques. És la varietat, per exemple, que es fa servir als mitjans de comunicació, a l’ensenyament i a l’administració.        

Les llengües també tenen altres tipus de variants:        

• Variants històriques: el català que es parla avui en dia no és el mateix que el que es feia servir fa un segle.            
• Variants socials: els grups socials no parlen igual, per exemple no s’expressa de la mateixa manera un estudiant d’ESO que el seu professor            
• Variants funcionals o registres: la llengua també varia en funció del tipus de situació comunicativa (oral, escrita, formal, informal...).

La família lingüística

Una família lingüística és un grup de llengües que estan emparentades històricament perquè deriven d’una mateixa llengua antiga, que amb el pas del temps va donar lloc a diferents dialectes, que es van anar diversificant tant fins al punt que van esdevenir llengües diferents.        
El català forma part de la família lingüística de les llengües indoeuropees, que és la família que té més parlants al món (un 46% dels habitants del món parlen una llengua indoeuropea), seguida de les llengües sinotibetanes (parlades per un 26% de la població mundial).       

A la família lingüística de l’indoeuropeu, també hi pertanyen un centenar de llengües més, entre les quals hi ha l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, l’indi, el persa, el portuguès, el rus, l’italià i l’irlandès.

Les grafies b/v, g/j

Ortografia de la b/v       

Escriurem b                
a. Davant de l i de r.        
    bleda  amable  blau  emblanquinar                
    breu   arbre   britànic   embrutar                

b. Si en algun mot de la mateixa família de la paraula trobem la lletra p en el lloc que genera el dubte.     Per exemple, volem escriure el mot llo...era (cau dels llops) i no sabem si s’escriu amb be alta o ve     baixa.        
    Com que a la família de paraules hi ha el mot llop que té una p en el lloc on es presenta el dubte,         hem d’escriure llobera.                
    Podríem aplicar el mateix sistema en els casos següents:        
    cap → cabre sap → saber rep →             rebre                

c. Darrere de m.        
    embenar ombra rambla ambient                

Escriurem v
a. Darrere de n.        
    envàs invers enviar canvi                
    Excepte: tramvia, circumval·lació, triumvir...                

b. Si en algun mot de la mateixa família de la paraula trobem la lletra u en el lloc on dubtem:                   Volem escriure mo...iment                
    Com que a la família de la paraula hi trobem el mot mou, que té una u en la síl·laba dubtosa,     és ben clar que hem, per tant, d’escriure moviment.        
    En aquests altres casos faríem el mateix:        
          beure→ bevíem neu → nevar nou → nova                

c. En les terminacions del pretèrit imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació            (verbs           acabats en -ar).       
    pensar pensava, pensaves, pensava, pensàvem, pensàveu, pensaven


Ortogrfia de la g/j

Fixem-nos en aquests mots:        

jan  germinar gibrell joc juny                

Tots comparteixen el mateix so inicial, però la seva grafia no és única: g i j.        

a. Escrivim j davant de a, o, u.        
    jaqueta rajolí ajut                

b. Escrivim g davant de e, i.        
    àngel agitació gimnàstica                
    
Excepcions:  

• Paraules que contenen -jecc-, -ject-.  
   projecció, injectar, objecte...                        
• En el verb jeure.              
  jeu, jeien, jeus, jauré...                        
• En alguns noms propis d’origen hebreu.              
  Jeroni, Jehovà, Jeremies, Jesús...                        
• En altres mots:              
  jerarquia, jeroglífic, majestat, jersei...                    

Aquestes normes valen també per als dígrafs -tj, -tg, -dj.      
platja platges adjectiu

el teatre

El teatre és la representació dialogada (monologada, si es tracta d’un sol personatge d’un text) per part d’uns actors en un escenari.

El teatre és un gènere molt antic i la seva divisió en obres còmiques i tràgiques també. Uns quants segles més tard, apareix el drama, un subgènere mixt. Així doncs, segons el seu contingut establim tres subcategories de les obres de teatre.        

• En la tragèdia s’hi tracten temes profunds i seriosos amb un desenllaç tràgic. Generalment, acaba amb una desgràcia com ara la mort del protagonista. El personatge protagonista acaba vivint un destí fatal perquè es veu arrossegat per una força que el controla, normalment un sentiment com ara l’amor, l’odi o la venjança. En tractar temes tan passionals i seriosos, el dramaturg acostuma a fer ús d’un registre culte de la llengua.          
• La comèdia es caracteritza per la quotidianitat dels successos que s’hi representen. Els seus personatges són propers i reals, el seu to és més lleuger i sovint es creen situacions còmiques que fan riure el públic. No obstant això, la comèdia és un subgènere que pretén denunciar o criticar conductes que viu la societat de la seva època, tot i que el to divertit o el llenguatge planer el fan més accessible al públic.            
• El drama combina elements dels dos subgèneres anteriors. Els personatges que hi apareixen són perfils de la vida real que han d’enfrontar-se a una situació molt complicada, tot i que en determinats moments pot semblar divertida. Malgrat tot, el final no sempre és desgraciat per als protagonistes, molts cops és incert. Si considerem el grau de comèdia i el grau de tragèdia que hi detectem podem diferenciar entre melodrama i tragicomèdia.        

Tot i les diferències entre les subcategories totes comparteixen elements comuns, tant pel que fa al text escrit com a l’hora de representar-lo. Veiem quins són aquests elements.

EL TEXT TEATRAL: És el text literari que escriu el dramaturg, que comparteix moltes semblances amb el text que fan servir els actors de cinema. Per això, usem guió com a sinònim de text teatral.        

Si algun cop has llegit una obra de teatre et deus haver adonat que conté dues tipologies de text:        

• Monòleg o diàleg: és el text que els actors reprodueixen a l’escenari i ho fan interpretant literalment (exactament) els diàlegs que ha escrit l’autor.                        
• Les acotacions: guies per als actors i el director de l’obra que indiquen com han de representar el text i com ha de ser l’escenografia i el ves- tuari. Aquesta informació la veiem quan anem al teatre a veure la representació, però no l’escoltem.

Et deus haver adonat que l’estructura dels textos de la resta de gèneres literaris és molt important. Tot text teatral també està format per una estructura visible, tant en el text escrit com a sobre de l’escenari. Bàsicament està formada per actes, escenes i quadres.        

• L’acte és cadascuna de les parts del text dramàtic que està separada de les altres per un període de temps o un canvi en l’acció. La gran majoria d’obres de teatre solen tenir tres actes.           
• L’escena és una petita part de l’obra que manté els mateixos personatges a l’escenari. Quan un d’ells surt o n’entra un de nou, diem que és una escena nova.            
• El quadre és la part de l’acte que comparteix el mateix decorat, és a dir, l’acció de l’obra està passant al mateix espai de la ficció (un menjador, una aula d’escola, una cafeteria, una sala d’espera de la consulta d’un metge, una oficina...).

AGENTS QUE INTERVENEN: El teatre és el gènere en què participen més agents en tota la cadena de creació i recepció, sempre que el vulguem veure representat i no sols llegir-ne les obres. Entre l’autor i el lector/espectador hi ha el director de l’obra i els actors, i amb menys importància els maquilladors, els encarregats de vestuari i els tècnics (de so, de llums...). 

• El dramaturg o la dramaturga és l’autor o autora de la peça. S’encarrega d’imaginar i escriure les situacions que hauran de viure uns personatges. No només escriu els diàlegs, sinó que també redacta les acotacions.            
• El director o la directora és qui porta a l’escenari el text que prèviament ha escrit l’autor. Destaquem les tasques de preparació del text amb els actors, de supervisió dels decorats i el vestuari mirant que s’ajustin al text... A vegades, fan petites adaptacions dels textos originals per tal que puguin agradar més al públic o perquè puguin estar més d’acord amb l’actualitat.            
• Els actors i les actrius es posen a la pell dels personatges que ha imaginat el dramaturg. Parlen, actuen i interactuen entre ells seguint el diàleg i les acotacions de l’escriptor, al mateix temps que fan cas de les directrius del seu director.            
• El públic està format per cadascun dels espectadors que assisteix a la representació del text dramàtic al teatre. Fixa’t que el teatre permet que el text escrit per l’autor entauli una conversa amb el públic. Els recitals de poesia i la lectura en veu alta també ho fan possible, però potser són més minoritaris i el text no ho exigeix tant. El gènere dramàtic ha nascut amb aquest objectiu.

VESTUARI I ESCENOGRAFIA: El teatre es considera una art escènica com ara el circ, és a dir, un espectacle que es desenvolupa en viu i en directe amb un públic espectador que s’ho mira. Per tant, no només és important allò que es diu sinó també allò que es veu. El vestuari i l’escenografia són essencials quan parlem d’espectacles.

El Verb II

EL MODE: El mode és l’actitud que pren l’emissor respecte del que expressa amb el verb.
Distingim tres modes diferents: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.                    

• El mode indicatiu expressa accions que succeeixen realment. És el més utilitzat.            
• El mode subjuntiu expressa accions que podrien succeir (hipòtesis, desitjos...). Acostuma a portar al davant la conjunció que. Les ordres negatives s’expressen en subjuntiu.            
• El mode imperatiu s’utilitza per manar o demanar alguna cosa.

Indicatiu → accions reals → En Toby borda molt fort.                                                                         Subjuntiu → accions possibles → M’agradaria que bordés molt fort, en Toby.                                      Imperatiu → ordres afirmatives → Borda ben fort, Toby!                                                                Subjuntiu → ordres negatives → No bordis, Toby!

El mode imperatiu no té 1a persona del singular i només es pot fer servir en oracions afirmatives.

EL TEMPS: El temps és el moment en què es realitza l’acció que expressa el verb. Distingim entre present, passat i futur.                

• El present expressa accions que tenen lloc en el moment que les enunciem.            
• El passat expressa accions que ja han tingut lloc en el moment que les enunciem.
• El futur expressa accions que tindran lloc més endavant.            
• El condicional expressa accions que podrien arribar a tenir lloc més endavant.

Present → ara → Pujo les escales.                                                            

Passat → abans → Pujava les escales.

Futur → després → Pujaré les escales.                                                            

Condicional → potser → Pujaria les escales.

El temps dels verbs dels exemples anteriors són formats per una sola paraula i els anomenem formes simples.                

Però hi ha temps verbals formats per més d’una paraula:        

Les formes compostes es formen amb el verb auxiliar haver més el participi del verb que es conjuga.        

Les formes perifràstiques es construeixen amb el verb anar més l’infinitiu del verb que es conjuga.

Formes simples → un sol mot → Menjo cireres.                                                                           Formes compostes → més d’un mot (haver + participi) → He menjat cireres.                                         Formes perifràstiques → més d’un mot (anar + infinitiu) → Vaig menjar cireres.

L'ASPECTE: L’aspecte ens indica si l’acció que expressa el verb és una acció acabada o inacabada. Distingim entre aspecte perfectiu i aspecte imperfectiu.                

• L’aspecte perfectiu expressa accions que ja han acabat en el moment que les enunciem.            
• L’aspecte imperfectiu expressa accions que ja s’han iniciat en el moment que les enunciem però que encara no han acabat.

El camp semàntic

Un camp semàntic és un conjunt de paraules que tenen un significat semblant i que estan relacionades amb un tema. Per exemple, altres paraules (simples o compostes) i sintagmes que formen part del camp semàntic de platja serien tovallola, sorra, mar, para-sol, crema solar, ulleres de sol i banyador.                

Dins un mateix camp semàntic, s’hi agrupen mots de diferents categories gramaticals. Per exemple, dins del camp semàntic de la cuina hi podem trobar:        

• Noms: cuiner, olla, cullerot, plat, paella, escorredor...           
• Verbs: cuinar, sofregir, guisar, rostir, bullir, adobar...            
• Adjectius: fregit, estofat, cuit, escalivat, picat, fornejat...            
• Locucions adverbials o expressions: a foc lent, fer xup-xup, al bany maria...        

El camp semàntic de cuina pot ser molt extens.En el mateix camp semàntic, també hi podem trobar altres camps semàntics més específics. Per exemple, dins del camp semàntic del menjar podem classificar les paraules en camps semàntics més específics, com ara el de la pasta, la carn o el peix. En aquest sentit, els mots que tenen un significat més ampli i general que inclouen altres paraules més concretes o específiques s’anomenen hiperònims. Per exemple, fruita és l’hiperònim de taronja i arbre és l’hiperònim de roure. Si mirem aquesta relació des del punt de vista invers, direm que taronja és l’hipònim de fruita i roure és l’hipònim d’arbre. És a dir, els mots que tenen un significat més concret i específic que queden inclosos dins de significats més amplis reben el nom d’hipònims.                

Per buscar paraules d’un mateix camp semàntic podem consultar un diccionari ideològic, que agrupa les paraules per àrees de significat o camps semàntics. En català, tenim tres diccionaris ideològics, que podràs trobar a la biblioteca a la zona 433 (03):        

• Breu diccionari ideològic, de Xavier Romeu. Editorial Teide.            
• Diccionari ideològic, d’Ernest Sabater. Barcanova.            
• Diccionari ideològic de la llengua catalana, de Raimon Cuixart. Llibres de l’Índex.

La essa sorda i la essa sonora

La classificació dels sons depèn dels òrgans que intervenen en la seva producció, de la manera com s’articulen i de com hi intervenen les cordes vocals.        

En aquesta unitat tractarem dos sons consonàntics: la essa sorda i la essa sonora. Una consonant sorda és aquella en què les cordes vocals no vibren i una consonant sonora és aquella en la qual sí que vibren.        

Posem-ne exemples:                               
rosa casa zona alzina zoo → són exemples de so d’essa sonora                                                           rossa caça massa santa repàs placeta → són exemples de so d’essa sorda                                    

Pots comprovar-ho fàcilment posant els dits polze i índex al costat de la nou del coll. Si, per exemple, articules rosa sentiràs una petita vibració a la punta dels dits. Si articules rossa, no la sentiràs.        

Observa aquest quadre:
       SO              GRAFIA                    LLOC DINS LA PARAULA                        EXEMPLES     
Essa sorda [s]       ss                             Entre vocals.                                passar, mussol                             s     Principi o final de paraula. Davant, darrere consonant    salvar, cas                                 ç                              Davant de a, o, u.             esperança, calçot, forçut                                                           Final de paraula.                                 arboç                                     c                               Davant de e, i.                             cert, cirera                                    

Essa sonora [z]      s                              Entvocals.                                   pesa, quasi                                    z       Començament de paraula. Després de consonant.  zoològic, ximpanzé

La narrativa de misteri i policial

Els relats de misteri i policials omplen el lector d’intriga ja que són plens de secrets que s’aniran aclarint a mesura que avanci la lectura.        

Els elements que defineixen aquest subgènere narratiu són:        

• Als protagonistes se’ls presenta un cas que han de resoldre. Les dades disponibles, al principi, són escasses i han de treballar molt per anar desxifrant-lo.            
• El protagonista es caracteritza per ser observador, pacient i fer raonaments lògics, qualitats molt útils per resoldre el cas.            
• En la narrativa policial, cal trobar qui és el responsable del crim i com l’ha dut a terme.           
• En la narrativa de misteri, no sempre es tracta d’un crim, però la intenció continua sent saber qui ha participat en el fet misteriós i com ha passat.            
• Les situacions desconegudes presentades encomanen una incertesa constant al lector.            
• Els perfils dels personatges de la novel·la policial acostumen a ser persones relacionades amb els cossos de seguretat o investigadors, agents forenses i, evidentment, criminals.            
• La terminologia o vocabulari forma part del món del crim.        
• Els fets no sempre se’ns narren en l’ordre com han passat.            
• L’acció normalment es desenvolupa en un espai urbà.

En aquest tipus de relats, normalment, hi ha un crim i la narració comença quan aquest crim ja ha passat. Els personatges encarregats de descobrir-lo van «viatjant» a través dels testimonis i les pistes cap al passat, cap a un temps previ a la mort per saber qui, com i per què s’ha comès el crim.        

FET → REVISIONS DEL PASSAT → SOLUCIÓ                

Després de veure els quatre subgèneres estudiats et deus haver adonat que, molts cops, els llibres i obres que estudiem barregen pinzellades dels uns i dels altres. Has de pensar que la literatura és creativitat i, a vegades, els creadors construeixen històries en què té sentit fer combinacions de característiques diferents. Fins i tot, algunes obres les podem catalogar atorgant-hi més d’una etiqueta. Per exemple: novel·la fantàstica i d’aventures.

La narrativa de vivències personals i d'aventures

Els relats de vivències personals i d’aventures tracten els esdeveniments remarcables en la vida d’algú. Vegem-ne les característiques:        

• S’expliquen fets rellevants en la vida del protagonista (curiosos o extravagants, casualitats, que posen el protagonista entre la vida o mort...). Són situacions imprevistes, però també volgudes pels propis personatges que volen viure fets memorables.            
• El narrador acostuma a ser el protagonista principal. Es narra en primera persona amb visions i opinions subjectives sobre el fet viscut.            
• L’esforç del protagonista per superar els entrebancs provoca l’avançament del relat.            
• En els relats d’aventures, el protagonista acaba sent considerat un heroi.            
• Els temes són variats: viatge, superació d’una malaltia o situació compromesa, el retorn al lloc d’origen, lluita per sobreviure en un entorn difícil...            
• Presenta un argument que és versemblant o basat en fets reals viscuts per una persona.           
• Els temes i els escenaris solen ser més quotidians, sense necessitat de moure’s geogràficament.            
• En els relats d’aventures poden esdevenir-se fenòmens fantàstics o màgics. Sovint, l’argument transcorre en llocs exòtics, malgrat que sempre es vol mantenir la versemblança del que es narra.        

La narrativa d’aventures suposa un viatge interior (un creixement personal) i exterior (moure’s d’un lloc a un altre, coneixent nous indrets), i s’ajusta a l’estructura següent:        

SORTIDA → VIATGE → TORNADA                

El viatge (a vegades sense moviment geogràfic) i les peripècies viscudes mentre aquest dura transformen els personatges.

el verb

el verb és el nucli del sintagma verbal (és a dir, del predicat)

LA FORMA: El verb és una categoria gramatical variable i ha de concordar sempre en nombre amb el subjecte de l’oració. És format per un lexema o arrel i un morfema o desinència.                

• El lexema o arrel és el component del verb que n’aporta el significat i és invariable (excepte en alguns verbs irregulars).                
  Per identificar el lexema del verb, hem de convertir la forma verbal en infinitiu i separar-ne la terminació (-ar, -er, -re i -ir).              
  jugava → jugar.  Lexema: jug-.                                        
• El morfema o desinència és el component del verb que, unit al lexema, permet conjugar les diferents formes verbals. Aquests morfemes verbals ens indiquen la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte als quals fa referència el verb com veurem més endavant.      
   
  Identifiquem aquests morfemes separant-los del lexema:      
  Comprem → comprar. Lexema: compr-; morfema: -em.                
  Com en totes les categories gramaticals, quan flexionem un verb es poden produir variacions ortogràfiques que cal tenir en compte.
   Per exemple: c → qu: pesco → pesques            
                      g → gu: jugo → jugues            
                      j → g: menjo → menges            
                      ç → c: convenço → convences            
                      gu → gü: enaiguo → enaigües            
                      qu → qü: obliquo → obliqües

LES CONJUGACIONS: Quan flexionem un verb amb els morfemes verbals diem que el conjuguem. Amb els verbs conjugats podem obtenir totes les formes necessàries per escriure i parlar, és a dir, per comunicar-nos.        

Els verbs catalans es classifiquen en tres models de conjugació i sabem a quina conjugació pertanyen per la desinència de l’infinitiu:       

1a conjugació                    acabats en -ar                         cantar               

2a conjugació                    acabats en -er i en -re              témer, perdre   

3a conjugació                    acabats en -ir                          dormir, servir                                    

Si ens fixem en els exemples anteriors, veurem que els infinitius són formats per un lexema i un morfema, com totes les altres formes verbals.        

L’infinitiu, a més a més, és la forma que ens serveix per anomenar el verb:        

plorava → verb plorar            rebia → verb rebre            sentíem → verb sentir

TIPUS DE VERBS: Hi ha diferents tipus de verbs. Des del punt de vista morfològic (de la forma):                        

• Verbs regulars: el lexema o arrel no varia en tota la conjugació. Segueixen un model.        
  La majoria de verbs de la 1a conjugació són regulars.
          
  En la 3a conjugació trobem dos tipus de verbs regulars: els purs i els incoatius.          
  Els verbs purs afegeixen al lexema un morfema verbal, mentre que els verbs incoatius afegeixen l’increment -eix- entre el lexema i el morfema a la 1a, 2a i 3a persona del singular i a la 3a del plural en el present d’indicatiu i subjuntiu i en l’imperatiu.       Pur → jo dorm-o              
  Incoatiu → jo serv-eix-o                                
• Verbs irregulars: el lexema o arrel sí que varia al llarg de la conjugació. No segueixen cap model        
  La majoria de verbs de la 2a conjugació són irregulars.                
  
  En la taula següent podem veure una comparació entre un verb regular (segueix el model) i un d’irregular (no segueix el model) conjugats:
  
  VERB REGULAR                               VERB IRREGULAR                cantar                                                 anar              
  cant-o                                                 vaig              
  cant-es                                                vas              
  cant-a                                                  va              
  cant-em                                               an-em              
  cant-eu                                                an-eu              
  cant-en                                                 van

Els verbs regulars segueixen exactament el model de la seva conjugació, sense tenir en compte les variacions ortogràfiques que es puguin produir. En canvi, els verbs irregulars presenten variacions respecte del model.

LA PERSONA I EL NOMRE: Com ja hem après, els morfemes verbals ens indiquen, entre altres informacions, la persona i el nombre. La persona assenyala quina persona gramatical fa l’acció. El nombre assenyala si aquesta acció la fa una o més persones gramaticals.

La composició i les normes de l'ús del guionet

Són dues paraules que quan es juntes formen una nova amb una significat coherent.

EX: bocabadat
     filferro
     figaflor

L´ús del guionet en cas corresponent:

. Quan el primer mot acaba en vocal i el segon comenca per r s o x
. Quan el primer mot te accent
. Quan els mots compostos són repetitius

Les vocals àtones: vocal neutra, o/u

La vocal neutra: explicat d´una manera planera, és un so que no és ni el de la a ni el de la e.

EX: home pobre 

Els sons vocàlics o u : quan una sola grafia ( o ) es correspon amb dos sons (o, u) de seguida se´ns presenten problemes ortogràfics: quan sona u dubtem si hem d´escriure la lletra o o la lletra u.

EX: portaré

La narrativa fantàstica i de ciència-ficció

En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques són les següents:

• Succeeixen fets estranys i hi apareixen éssers sobrenaturals.          
• L’argument podria ser real des del principi fins al final. Apareixen elements fantàstics o sobrenaturals.Tot passa en espais encantats o en èpoques històriques on és senzill d’introduir-hi elements màgics, com ara l’època medieval.     

L’origen de la fantasia és molt antic, ja que en els mites egipcis, grecs i romans la presència d’elements sobrenaturals i màgics era abundant.   

La narrativa de ciència-ficció és la barreja de la ficció. Definim la ciència-ficció com el subgènere que agrupa aquells textos fantàstics l’acció de la qual se situa en un ambient futurista on la ciència juga o ha jugat un paper important.

És a dir, la ciència substitueix la màgia.

Per saber si el text que tenim a davant forma part de la narrativa fantàstica o de la narrativa de ciència-ficció ens podem fer aquesta pregunta: L’autor s’ha preguntat què passaria si..., o ha construït tot un món nou? 

Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi  i construeix la història sobre aquesta idea.

La narrativa realista

Ens fan arribar situacions o esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquests textos prenen com a model els fets quotidians. Els personatges són gent normal i current on es mouen per llocs i espais coneguts.

• El text és un mirall de la realitat.
• L'argument podría ser real des de el principi fins al final. No aparaix cap element fantàstic o sobrenatural.
• Els personatges (parlar i actuar) reflecteixen la realitat social d'una època concreta.
• La descripció acostuma a ser detallada i exacta.
• Temes quotidians