Els determinants

L'ARTICLE DETERMINAT: expressa que el nom al qual acompanyen és algú o alguna cosa coneguda.

• les formes de l'article:

                             

                                                                 SINGULAR                                        PLURAL

      

                                                   MASCULÍ              FEMENÍ                  MASCULÍ          FEMENÍ

               davant consonant:       el                      la                      els                  les

               davant vocal o h:            l'                      l'/la                    els                  les

• En alguns contextos s'utilitza l'article personal davant de noms de persona:

              MASCULÍ: el/l', en/n'

              FEMENÍ: la/l', na/n'

• Quan els articles els i els coincideixen amb les preposicions a, de o per, es formen contraccions, es a dir, unim les dues paraules.
  A+el= al
  A+els= als
  De+el= del
  De+els= dels
  per+el= pel
  per+els=pels

ELS DEMOSTRATIUS: assenyalen la proximitat o la llunyania entre el parlant i el nom que determinen.

Les formes bàsiques dels demostratius són les següents:

                                               SINGULAR                                           PLURAL

      

                                    MASCULÍ              FEMENÍ                  MASCULÍ          FEMENÍ

proximitat:                 aquest              aquesta                 aquests          aquestes

llunyania:                    aquell               aquella                  aquells           aquelles

ELS POSSESSIUS: indiquen una relació de pertinença o de parentiu del nom que acompanyen respecte a una persona.
Es poden situar davant del nom precedits d'un article o darrere del nom, sense article.
Distingim entre possesius àtons i posessius tònics.

                                                                    

POSSESSIUS TÒNICS:

                                                                     SINGULAR                                           PLURAL

      

                                                       MASCULÍ              FEMENÍ                  MASCULÍ          FEMENÍ

                               1ªpersona         meu                   meva                  meus              meves

  un posseïdor      2ª persona       teu                    teva                    teus               teves

                         3ª persona      seu                    seva                    seus              seves

                         1ª persona      nostre                nostra                  nostres         nostres

més d'un posseïdor       2ª persona      vostre                vostra                  vostres         vostres

                         3ª persona      seu                     seva                    seus             seves

POSSESSIUS ATÒNS:

                                                    SINGULAR                                        PLURAL

      

                                    MASCULÍ              FEMENÍ                  MASCULÍ          FEMENÍ

1ªpersona:                mon                  ma                     mos                mes

2ªpersona:                    ton                    ta                      tos                   tes

3ªpersona:                     son                   sa                      sos                  ses

En registes cultes trobem les formes del possessius llur i llurs. Són formes de 3ª persona de més d'un posseïdor i presenten la mateixa forma tant en masculí com en femení.

• Han vingut els nostres amics i llurs pares.
  però:
• Ha vingut el nostre amic i els seus pares.

ELS NUMERALS: indiquen una quantitat d'una manera molt precisa.

en distingim diferents tius: 

• CARDINALS: indiquen una quantitat exacta.
  zero, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, deu, onze...
  vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis...
  noranta-vuit, noranta-nou, cent...
  mil, dos mil, un milió, un bilió...
• ORDINALS: indiquen ordre. presenten flexió de genere i nombre.
  primer/primera, cinquè/cinquena, dotzè/dotzena, seixantè/seixantena...
  primers/primeres, cinquens/cinquenes, dotzens/dotzenes, seixantens/seixantenes...
  Fem abreviatures dels ordinals:
  SINGULAR: afegim l'última lletra de la paraula de la xifra.
  PLURAL: afegim les dues últimes lletres de la paraula a la xifra.
• PARTITIUS: indiquen una part del total. Presenten flexió de gènere i coincideixen en moltes formes amb els ordinals.
  mig/mitja, terç/tercera, quart/a, cinquè/ena, dècim/a, centèsim/a, mil·lesim/a...
• MÚLTIPLES: indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa.
  doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple, òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple...
• COL·LECTIUS: Són noms en singular que indiquen diverses quantitats. Coincideixen en algunes formes amb els ordinals femenins.
  parell, dotzena, vintena, centenar...

ELS QUANTITATIUS: indiquen una quantitat d'una manera aproximada.

VARIABLES: molt, molta, molts, moltes.

                 poc, poca, pocs, poques.

                 quant, quanta, quants, quantes.

                 tant, tanta, tants, tantes.

                 bastant, bastanta, bastants, bastantes.

                 gaire, gaires.

INVARIABLES: força

                    massa

                    prou

                    gens

                    més

                    menys

ELS INDEFINITS: Determinen la quantitat d'una forma molt imprecisa.

VARIABLES: un, una, uns, unes.

                 algun, alguna, alguns, algunes.

                 tot, tota, tots, totes.

                 cert, certa, certs, certes.

                 mateix, mateixa, mateixos, mateixes.

                 altre, altra, altres, altres.

                 qualsevol, qualssevol.

                 tal, tals.

INVARIABLES: cada

                    cap

                    sengles 

La sinonímia i l'antonímia

LA SINONÍMIA: Són paraules que s'escriuen diferent pero tenen el mateix significat o un de molt semblant.
Pero els sínonims no sempre tenen un significat idèntic. Habitualment el significat és gairebé igual i té matissos diferents. Per tant, no sempre es pit intercanviar un sinònim per un altre en un mateix context.
Només hi ha un tipus de sinònims, els dialectics, que sí que comparteixen un significat idèntic. Els sinònims dialectals són paraules que volen dir exactament el mateix però que s'utilitzen en zones geogràfiques diferents.

L'ANTONÍMIA: Quan dues paraules tenen dos significats contraris que són antònimes.

L'accent diacrític

Serveixen per diferenciar, per distingir dos mots amb la mateixa grafia o amb pronúncia igusal o molt semblant.

Els mots monosíl·labs en general no s'accentuen.

tos      pes     mal    cub

Però hi han alguns que sí que s'accentuen per diferenciar-se d'altres que s'escriuen igual: 

• Més/mes (adverbi de quantitat/ període de 30 dies)
  MÉS val que m'accentuïs si no vols quedar malament.
  No hi ha cap mes de l'any que porti accent, ni la paraula mes.
• Nét/net (fill del fill/ sense brutícia)
  L'accent de nét és com el bastó de l'avi.
  Està tan net que han netejat l'accent i tot.

Pot ocórrer el mateix amb alguns mots bisíl·labs:

• Dóna/dona (del verb donar/persona de sexe femení)
  Dóna'm un accent que me l'emporto posat.
  Dona gran sense bastonet, bona salut i cap ben dret.
• Vénen/venen (del verb venir/del verb vendre)
  L'accent de vénen no se'n va.
  I si el venen, es queda sense

Ens ajudara, també, saber la gran majoria d'accents diacrítics són tancats: 

• Són/son (del verb ésser/ganes de dormir)
  Són un pal d'accents, però jo en porto un i ben content.
  Quan tens son, no pots dormir amb res al cap.

D'altra banda, però:

• Sòl/sol (terra/sense ningú; astre)
  El sòl porta l'accent tocant a terra.
  Tan sol, tan sol, que ni accent vol. El sol crema tant que cap accent se li pot acostar.
• Pèl/pel (cabell/per+el)
  Un pèl a l'entrepa, amb un accent va.
  Per anar pel camí, no hem cal cap caputxí.

Ara han tret molts dels accents diàcritics i només han quedat catorze:

• Bé/béns (correcte, riquesa)
  Be/bens (nom de lletra, xai)
• Déu (divinitat) i de adéu.
  Deu (del verb deure; nombre; font)
• És (del verb ser)
  Es (pronom)
• Mà (extremitat)
  Ma (possessiu)
• Més (de quantitat)
  Mes (les meves; part de l'any)
• Món (univers)
  Mon (equivalent a el meu)
• Pèl/pèls (cabell)
  Pel/pels (contracció de per+el i de per+els)
• Què (interrogació)
  Que (conjunció; relatiu àton)
• Sé (del verb saber)
  Se (pronom feble)
• Sí (afirmació)
  Si (condició; nota musical)
• Són (del verb ser)
  Son (ganes de dormir; els seu)
• Té (del verb tenir)
  Te (pronom feble; infusió; nom de la lletra)
• Ús (utilització)
  Us (pronom feble)
• Vós (tractament de cortesia)
  Vos (pronom feble)

El conte i la novel·la

Conte: El conte és una narració breu i la trama gira al voltant d'una sola situació principal. Es caracteritza per una força expressiva intensa, ja que en poc espai ha de concentrar tota la història. Tots els contes tenen un plantejament, un nus i un desenllaç, o, el que és el mateix, una presentació dels personatges, el problema que han de resoldre i el final, quan tot se soluciona.
La màxima expressió d'aquesta brevetat la trobem en els microcontes, que expliquen una història amb només dos o tres línies. 

Novel·la: El gènere narratiu és l'evolució del poema èpic, que escrit en vers ens explicava les vivències d'un heroi. Més endevant, a l'Edat Mitjana, es parlava de romanç, que narra les peripècies d'un cavaller i, sovint, també combinava el vers amb la prosa.
La nove·la, tal coneixem ara, fa uns cinc-cents anys que existeix. Una de les primeres novel·les modernesi, també, de les més reconegudes és El quinxot, de Miguel Cervantes.  
Les novel·les és divideixen en capítols ja que la seva extensió és major que la del conte. 

La polisèmia

Una paraula polisèmica és aquella que té més d'un significat.

Entre els diferents significats del mot hi ha una relació de semblança o analogia i tots ells tenen un origen etimològic comú. Per això quan busquem una paraula al diccionari, apareixen en una sola entrada els diferents significats de la paraula.

La majoria de paraules polisèmiques provenen del lèxic més quotidià i conegut. Per això no és gens estrany que molts d'aquests mots facin referència a les parts del cos (boca, coll, llengua...) o a objectes que fem servir en el nostre dia a dia (taula, caixa, clau...). 

Les normes d'accentuació

En la parla, no pronunciem totes les síl·labes d'una paraula amb la mateixa intensitat. Una sempre sona més fort, és la síl·laba tònica.

AGUDES: quan la síl·laba tònica es la darrera

par-dal   can-tó   tam-bé   vin-dran   Ra-mon

PLANES: quan la síl·laba tònica és la penúltima.

se-tem-bre   pè-sol   cal-ma   e-xa-men   ba-rí-ton

ESDRÚIXOLES: quan la síl·laba tònica és la antepenúltima.

là-mi-na    en-ci-clo-pè-di-a    càp-su-la 

LES REGLES D'ACCENTUACIÓ

• S'accentuen les paraules agudes que acaben en :

A       AS               ⟶ ciutadà, cabàs                       
E        ES      EN    ⟶ alè, cafès, entén

I         IS        IN    ⟶ arlequí, pedrís, Berlín 
O       OS               ⟶ carbó, repòs 
U        US              ⟶ algú, autobús

• S'accentuen les paraules  planes que no acaben en cap de les terminacions anteriors:

          dèbil            

          córrer             

          fàcil

• S'accentuen totes les paraules esdrúixoles:

          fàbrica            

          ètica            

          centímetre

• Les paraules  agudes acabades en diftong no s'accentuen:  jersei               
   canteu                
   teniu
  
• Les paraules planes si:cantàveu               
  parlaríeu
  
• No porten accent gràfic els mots monosíl·labs, excepte els que han de dur accent diacrític:
• Les paraules acabades en -ció:  habitació               
    acció               
    sensació 
                
  
• Les paraules acabades en -ència:
    ciència               
    prudència               
    potencia
  
• La primera i la segona persona del plural d'alguns verbs acabats en -íem, -íeu:
    havíem               
    sabíem               
    cordaríem